Art i violència

(8 d'abril del 2004 , per PILAR PARCERISAS)

Un art sense aura:
Si analitzem les posicions i resultats de l'art més contemporani, ens adonem que el fetitxisme de l'objecte artístic -un art auràtic per excel·lència- es veu desplaçat per un art que es dissol en el real, més destinat a adquirir un valor en l'àmbit de la comunicació i la publicitat que en la cultura. Estem referint-nos a un art violent per excel·lència, que segrega una percepció forta i intensa de la realitat més crua, a la qual s'ha abocat la nostra societat, paradigma d'una postmodernitat políticament correcta, però en la qual tots els valors sucumbeixen, fins i tot el diner, davant els media. Algunes exposicions ja han donat la mida d'aquestes experiències, basades en la mort, el sexe, la droga, l'horror, el sofriment. L'art ja no vol causar cap plaer en qui el contempla, sinó més aviat repulsió pertorbadora, por i desig, un món abjecte que ens repugna, però que, en qualsevol cas, no deixa el públic indiferent. Exposicions com ara Posthuman i Sensation duen el cos al límit d'aquest realisme psicòtic en què s'ha deixat anar una bona part de l'art actual que actua a partir del cos i de tot allò que compromet la seva integritat.

De Benetton a Saatchi:
Si els anuncis d'Oliviero Toscani per a la publicitat de Benetton entraren als museus amb les fotos dels malalts moribunds de sida, el que obria un front estètic cap a la dimensió mediàtica de l'art, amb l'arribada dels artistes anglesos dels anys 90 de la col·lecció Saatchi aquesta línia s'ha acabat de confirmar, amb els animals en formol de Damien Hirst, l'exhibicionisme femení de Tracy Emin, les anatomies tràgiques de Jake & Dinos Chapman, les morfologies de Marc Quinn i els nous horrors que ens arriben de les noves adquisicions d'aquest publicista que mostra la seva col·lecció d'art des de fa un any al County Hall de Londres i que ara acaba d'inaugurar New Blood amb la renovació de la col·lecció: minimòmies de Nova Zelanda de Francis Upritchard, milions de mosques mortes per al retaule Cròniques del càncer, de Damien Hirst, i la pintura de Stella Vine sobre una estudiant recentment morta per sobredosi. La sexualitat, el dolor, la mort i la genètica es configuren com a camps de provocació, transgressors i de ressonància mediàtica en l'art actual.

Institució i mercat mediàtic:
Ja no és estèticament interessant el que complau l'opinió pública -l'art contemporani es fa d'esquenes totalment al públic- sinó allò que la pot irritar o escandalitzar. Les institucions, en general, que partien d'estar en contra d'aquest tipus de propostes, ara les accepten i passen a afavorir l'escàndol pel que té de benefici publicitari i mediàtic, una nova estratègia que explicaria com la Tate Gallery i altres museus accepten també aquest nou art britànic, o com el govern espanyol admet i subvenciona la polèmica proposta sobre immigració de Santiago Sierra al pavelló espanyol de l'última Biennal de Venècia. Museus i exposicions internacionals validen l'impuls transgressor d'aquest art perquè reporta beneficis mediàtics més importants que els crematístics del mercat de l'art, com si el mercat de la informació hagués suplantat el de l'art. Ja no és el marxant o el col·leccionista lúcid el beneficiat, com succeïa en el paradigma modern, sinó la mateixa institució qui treu partit de l'escàndol, perquè l'abisme entre creació i públic és cada cop més gran, malgrat les estadístiques i la cultura de taquilla.

Poètiques artístiques de la violència:
Res del que hem dit no tindria sentit si no penséssim en aquesta dissolució de l'art en el que és real i en què tota noció de simulacre, tan pròpia de l'art dels anys 80 i primers 90, ha estat suplantada per la noció més directa de documental, perquè la realitat que vivim mai no havia estat tan cruament violenta. Si Goya encara ens esborrona amb els seus afusellaments o amb Saturn devorant els seus fills, com no ens haurien de fer feredat la mort calenta i en directe que vivim per la pantalla del televisor. Per això, ens ha causat estupor l'escàndol i proclamada censura que ha ocasionat entre les files polítiques castellonenques l'exposició Tinieblas. Poéticas artísticas de la violencia, a l'espai d'Art Contemporani de Castelló, que no reflecteix res més que l'estat actual de la violència en una quotidianitat marcada per la violència del moment històric que vivim.