Wednesday, December 11, 2013

Caballo Negro

Il·lusió de publicar al bloc el primer videoclip. Il·lusió de que sigui per les Tu Madre. Il·lusió d'haver comptat amb l'esforç, la dedicació i l'alegria de tots els que hi van col·laborar.


Director: Tuixén Benet
Produced by: Les Filles Föllen
In association with: El tigre de Cibèria
Producer: Oriol Caba
DP: Pau Castejón
Editor: Ari Ribas
Color Correction: Marc Morató at Metropolitana
1st AC: Claudio Frola
2nd AC: Manu Ruiz
Steadycam: Pau Reig
Gaffer: Arnau Mata
Spark: Lluís Maymó, Tomás Muñoz
Stylist: Isis V
Make up: Susi Rodríguez a.k.a. perrukers
PA: Laura Galofré, Marc Mitjà
Camera: Service Vision (Barcelona)

Cast: Àngela Boix, Elena Martínez, Naya Monzón.


Shot on: Alexa
Lens: Zeiss HS T1.3, Angeniéux HR Zoom

Caballo negro és una invasió: un viatge de la terra a l’espai o de l’espai a la terra. És un ritual pagà de tres deesses telúriques o l'encanteri de tres bruixes paganes. És un homenatge a la industrialització i al ballet. És humà i animal, terrestre i alienígena. És una pel·lícula soviètica en verd i negre o un curtmetratge català en ucraïnès.

Caballo negro és un vídeo dirigit per Tuixén Benet, fotografiat per Pau Castejón i produït per Oriol Caba, amb una cançó del grup Tu Madre de l'any 2011, que va rodar-se el juliol de 2013 a la vora d'Hostalric. És el videoclip d’un grup desintegrat i és un videodansa massa pop. Té com a punt de partida el fragment final de l'espectacle de graduació de la directora: Projecte Final.

Caballo negro és una coreografia senzilla de tres noies que fan de cavalls una nit d’estiu al mig del bosc.

Friday, November 22, 2013

Curiositat per una entrevista

Entrevista a Sergi Canals i Arias Fernández
(@ restaurant Riera29)

Ens agrada el freestyle

El Sergi i l'Arias, joves i atrevists, són de ciutats diferents, dues metròpolis que demanen ambició i força de voluntat, i potser també una mica de morro. El primer acaba d'obrir un restaurant de tapes extravagants al cor del barri de Gràcia, el Riera29, mentre que el segon és coreògraf i ballarí de la jovaníssima companyia de dansa hip-hop Bioshock. Els dos són protagonistes, juntament amb els seus respectius equips, de la nit del 30 de novembre a l'Espai Erre, nit que tanca el tercer cicle dels Dijous exquisits. Jo no la perdria, coneixent com viuen els dissabtes Les filles Föllen…

Sergi, Arias, us podeu presentar?

Sergi: sóc de Barcelona, he obert el Riera29 fa un any, i en porto 14 treballant com a cuiner a Barcelona, Hotel Omm, a Girona, a Itàlia a Milà, i a les muntanyes de Suïssa. N'he tret una passió per combinar les tapes més clàssiques de la cuina catalana amb les influències internacionals: proposo una gastronomia propera, no estricta en la forma i en el servei. 

Arias: sóc de Madrid, vinc de la gimnàstica acrobàtica, disciplina que practicava quan era molt petit, i que m'ha portat més tard a la dansa, als estils urbans i poc a poc a formar el meu propi estil. Fa dos anys i mig que visc a Barcelona i em dedico professionalment a la meva feina, que és la meva passió.

Us veurem en acció dissabte 30 de novembre a l'Espai Erre, dins del cicle Dijous exquisits: què presentareu?

Sergi (mirant Mariachiara, la seva assistent i companya): unes…sardines marinades amb albergínia estufada i iogurt al curry…un tataki de vedella amb mojo picón, acompanyat d'amanideta…i uns farcellets de verdures, amb pasta xina i salsa agredolça. Per acabar, uns postres de cheesecake en got, perquè sigui més divertit, més amè!

Arias: tinc la sort de liderar un grup de cinc nois, acabem d'unir les forces i els diversos orígens per un projecte comú…venim del circ, del breakdance i del ball clàssic…i estrenem espectacle dissabte 30! es diu Observation, tracta de la reflexió sobre el present, observar l'individu del món actual i presentar-lo a través de jocs visuals: llancem un missatge perquè tothom pensi com això que fa o que deixa de fer pot beneficiar o perjudicar la societat. Ballem, reflexionem i ho fem amb una bona dosi d'humor!

Quina és la vostra relació amb la cultura urbana?

Sergi: faig el que m'agrada fer. A la meva feina, la gent del carrer és bàsica, són els meus clients. Per això m'agrada cuinar i elaborar els plats clàssics, com es prepararien a casa…però diferents. Proposo donar la volta al clàssic, al tradicional, per veure-ho d'una altra manera.

Arias: la cultura urbana és el carrer. M'és igual ballar als teatres o al carrer, per a mi la dansa és la primera cosa. He ballat al carrer per diversió, per sorprendre, per veure la mirada dels desconeguts davant d'una acció que descol·loca del dia dia. Al carrer només necessites el teu cos i el ritme, la música.

Per acabar, on us trobeu d'acord? perquè em sembla que fins ara…

Els dos: el freestyle, l'estil lliure, la improvisació. Un cop que has fet bé la teva feina i t'has preparat, el freestyle és una de les preses de decisió més pures que poden sortir de tu com a ésser humà, sigui ballant o cuinant. Sempre pots improvisar si parteixes d'una base sòlida, d'una identitat clara. Els serveis al restaurant no són mai iguals, has d'estar preparat a que tot vagi al revés…és divertit. Els Bioshock som una colla de freeslylers, la companyia és una formalitat. Ens agrada la informalitat. 

Sergi: disfruto molt mirant les batalles de hip-hop, aquell burxar-se ballant, és una descàrrega emotiva, una discussió amb la qual t'alliberes i que acabes amb una franca abraçada…no m'agrada el ballet clàssic, no entenc avui dia els costums que marquen paquets als nois i els tutús de les noies…

Arias: no puc amb la coliflor, ho sento, és un mal record d'infantesa! (Mariachiara suggereix de provar-la ben cuinada). Admito que des que visc fora de casa dels pares, he après a menjar de tot, i m'agrada. Hi ha tres coses que em tornen boig: la favada asturiana, els musclos farcits, i el catamojete mexicà.

El Sergi i l'Arias continuen xerrant al sofà del restaurant, mentre la Mariachiara serveix unes birres de mitja tarda, en un dia de novembre després de 40 hores de pluja. Els deixem conversant sobra la dansa i la cuina, i posant-se d'acord sobre la posada en escena de dissabte 30 de novembre.


Saturday, November 2, 2013

Segona possibilitat a la Biennale

Tot en un dia, Arsenale i pavellons col·laterals.

Algunes imatges per recordar l'experiència; cap imatge dels visitadors, que eren una massa.







...


Wednesday, October 30, 2013

nina ma...what about me?


Hi ha gent que prove d'indrets tan apartats...i que produeix coses tan noves. Com el Kevin Lee Burton, o el D'Arci O'Connor, que junts han fet Nikamowin (song):

https://myspace.com/mahkos/video/nikamowin-song-video-clip-intro-only./24488426

http://www.nativenetworks.si.edu/eng/rose/burton_k.htm

Friday, September 27, 2013

Aviat a Solsona

No he estat mai a Solsona i recordo que mil cops hi he volgut anar, em fa molta curiositat el nom, és com antic. I tots els cops que hi volia anar, em semblava que passaven coses molt interessants. Ara gràcies a la Ivana i l'Aleix, hi anirem el 19 i 20 d'octubre, una nit i dues funcions.


Ecco, hem sortit a la programació amb les amigues argentines, que just coincideix que actuen a Mendoza, d'on faran l'skype amb nosaltres. Crec que és la primera vegada que coincidim actuant les dues companyies en teatre i amb públic, i quasi sense posar-nos d'acord dia i hora encaixen, en italià es diria combaciano



Thursday, August 29, 2013

Thursday, August 22, 2013

Quart vídeo de la sèrie Projecte Tretze

Aquest en homenatge a Mortality, d'Anne Bean.

Tuesday, August 20, 2013

Tuesday, August 13, 2013

Us convidem a berenar amb nosaltres.

Vídeo en homenatge a Natalia LL que forma part del Projecte Tretze.

Wednesday, July 17, 2013

Escric perquè no sé com viure
Espriu

Saturday, June 8, 2013

La Joana i El Pablo

Són els directors fabulosos d'aquesta obra mestra. Quina il·lusió haver-ne fet la coreografia. Que maques les 20 noies i que maca la Diana, sense la qual no existirien les 20 noies. Quina il·lusió formar part de coses tan tremendament boniques i ben fetes.

Tuesday, May 28, 2013

5 flyers pel Projecte Final

 


Direcció i coreografia: Tuixén Benet
Intèrprets: Margherita Bergamo, Àngela Boix, Javier Ferrer, Andrea Just, Beatriz Macías

Producció: Les filles Föllen i Institut del Teatre
Productora: Melissa Mustefaga

Dramatúrgia: Raquel Tomàs
Música original i so: Hans Laguna
Escenografia: Adrià Pinar, Víctor Peralta
Vestuari: Maria Armengol
Il·luminació: Ignasi Bosch
Assistència coreogràfica: Marina Cardona
Disseny gràfic: Oriol Caba

Tutors: Víctor Molina, Moreno Bernardi





Monday, May 27, 2013

Monday, May 20, 2013

21 no sense positions




proves de posicions sense sentit, amb la Solomiya

alguns exemple de fatiga



 sanja iveković at gwangju art biennale 2010

 

Monday, April 29, 2013

Tenim un llistat d'amics que cada dia creix, ja hi sou?

Vols rebre informació de Les filles Föllen?

* indicates required
Llengua

Saturday, April 6, 2013

Saturday, March 30, 2013

Saturday, March 23, 2013

La setmana passada vam fer una audició

Van venir molts ballarins, tots fantàstics. Ens ho vam passar molt bé parlant sobre blandiblups i mantysaurios.




Thursday, March 21, 2013

Recent sortit del forn (després d'una llarga cocció d'un parell d'anys)

El nou disc de Les Sueques ja està al bandcamp.





Saturday, March 16, 2013

Tuesday, March 5, 2013

Friday, February 22, 2013

NOVA WEB!

Tenim una web nova on podeu consultar-nos senceres: www.lesfillesfollen.com

 

Tuesday, February 19, 2013

Exhibition about you and me




Divendres 16 de febrer Marten Spangberg va fer una xerrada de dues hores i mitja a la Universitat Concordia de Montréal, sobre no sé quin tema en un principi, ja que hi vaig anar sense preguntar-ho i també vaig arribar tard. Allí hi eren l'omnipresent Dena Martina, la Sasha i la seva parella artística, el J.D., que és qui m'havia invitat repetudes vegades, i finalment també la Miriam del Studio 303. La resta eren sobretot estudiants del departament de dansa de la universitat, es veia com tots eren ballarins en malles i mitjons. L'atmosfera era d'extrema atenció, silenci i de tant en tant algunes rialles, i el Marten molt prolífic en paraules i històries divertides, va fer una amplia revisió de com arriben a ser viscudes la coreografia i la dansa avui dia a occident. Va ser una xerrada densa i teòrico-filosòfica, però a l'estil Fratini, amb moltes elipsis sobre la vida real i amb dosis d'auto-ironia. Doncs molt bé el Marten Spangberg, jo el recordava als seus vídeos, també densos i teòrics, bastant de boig, i pensava que seria més cregut. I no.


No cal dubtar que al final li vaig demanar l'e-mail i li vaig donar un sucret.


Perquè l'exhibició de tu i jo? Perquè els temps han canviat, ja no cal celebrar l'art institucional ni les grans estuctures polítiques que sostenen la societat (o les societats que sostenen les grans estructures polítiques), si no les persones com individus en xarxa, amb tot el potencial que elles mateixes es vulguin atribuir. Jo m'auto-celebro i si penso que en valgui la pena, ho comparteixo, per a mi i per als altres. I ho faig, i ho fem, per una banda amb la coreografia i per l'altra amb la dansa...que són les disciplines clau del segle XXI!


A veure si puc fer un resum d'on ve tot això. Als anys 60 als Estats Units es viu el post guerra mundial, la política construeix el conformisme per facilitar i optimitzar l'organització de la societat i de l'economia. Els Estats Units s'imposen com una potència que influencia tota la resta d'occident, per tant aquest model s'extén i es copia. Mateixes necessitats, mateixos productes, mateixos objectius. Una estructura, o estratègia, comuna i rígida, que al moment funcionar i fa servei. Això va ser així fins al moment en què el president Nixon va fer un canvi senzill i important l'any 1971: va dividir el valor de la moneda, el dolar, del valor de l'or. La moneda ja no era rígida, no era física, no era pensant, si no que es convertia en líquida. A partir d'aquell gir de torna, d'una manera subtil però real, la societat va canviar i l'art també. Posades les regles (político-socials), la resposta dels individus aporta canvis reals a la manera de viure. Dins el món de la dansa, hi va haver com una liberació del moviment, es vegi per exemple el Judson Church de New York. Amb la liquiditat es van alliberar tencions i es van produir emancipacions: l'emancipació de la dona, l'emancipació dels gays, l'emancipació d'altres classes socials, cultures, contextos, barris, manifestacions artístiques, l'emancipació del cos ballant, l'emancipació de la dansa i de la coreografia l'una de l'altra.


Si imaginem la societat com una estructura, o bé estrategia, ella reacciona a les necessitats d'una acció política-social-econòmica, una reacció de lliuta davant els límits o les fronteres; la societat és un ser viu que es mou en el seu entorn, i que necessita expansió. Abans del 1971, hi havia una estructura rígida i determinable; després, en el moment en què la confiança en una ideologia formada i segura va fallar, es va perdre la base sobre la qual recolzar-se, i d'allí va començar una certa fluctuació que ens porta fins avui. El Marten diu: allí on som, és sempre aquí. Avancem però no ens movem, no és un camí en una dimensió, es tracta d'una pluridimensió.


Ell va posar alguns exemples en termes molt populars fent servir pel·lícules com Poltergeist (1980) i Home alone (1992), que contenen, potser conscientment o potser no, les reaccions socials de l'època. Amb el temps, a l'any 2013, som prou madurs per adonar-nos que hem superat els règims i els criteris fixes: la dansa i la coreografia no cal que busquin maneres per definir-se art. Ja som conscients que això és art, que hi ha competència, que hi ha independència (emancipació), hi ha tècnica i hi ha història. Ara cal visualitzar la dansa i la coreografia per separat, donar per assumit la maduresa de les dues 'filles bastardes', i trencar l'incestuós matrimoni entre les dues. Les dues necessiten regenerar-se i alimentar-se de nous entorns. La coreografia i la dansa representen conceptes diversos. Si per una banda la dansa és la manifestació del moviment, la coreografia és la nostra estructura, o estratègia, que avui en dia ens serveix per organitzar el significat del llenguatge. La coreografia té un potencial obert per direccionar eines de tot tipus, cap a applicacions de tot tipus, en qualsevol context, dins i fora de l'escena teatral.

Tuesday, February 12, 2013

Images Suck

Us presentem el nostre nou projecte: Projecte Tretze o Re-re.act.feminism. Dotze revistes de dones performers dels anys 70. Aquí la primera versió: Images Suck, una revisió de 'Art Sucks' de Martha Wilson.

Friday, February 8, 2013

Sunday, January 27, 2013

Ute's place

aviat el nom de la fotògrafa

Thursday, January 24, 2013

Waiting. A Poem by Faith Wilding.


Waiting . . . waiting . . . waiting . . .
Waiting for someone to come in
Waiting for someone to hold me
Waiting for someone to feed me
Waiting for someone to change my diaper 
Waiting . . .

Waiting to scrawl, to walk, waiting to talk
Waiting to be cuddled
Waiting for someone to take me outside
Waiting for someone to play with me
Waiting for someone to take me outside
Waiting for someone to read to me, dress me, tie my shoes
Waiting for Mommy to brush my hair
Waiting for her to curl my hair
Waiting to wear my frilly dress
Waiting to be a pretty girl
Waiting to grow up 
Waiting . . .

Waiting for my breasts to develop
Waiting to wear a bra
Waiting to menstruate
Waiting to read forbidden books
Waiting to stop being clumsy
Waiting to have a good figure
Waiting for my first date
Waiting to have a boyfriend
Waiting to go to a party, to be asked to dance, to dance close
Waiting to be beautiful
Waiting for the secret
Waiting for life to begin 
Waiting . . .

Waiting to be somebody
Waiting to wear makeup
Waiting for my pimples to go away
Waiting to wear lipstick, to wear high heels and stockings
Waiting to get dressed up, to shave my legs
Waiting to be pretty 
Waiting . . .

Waiting for him to notice me, to call me
Waiting for him to ask me out
Waiting for him to pay attention to me
Waiting for him to fall in love with me
Waiting for him to kiss me, touch me, touch my breasts
Waiting for him to pass my house
Waiting for him to tell me I’m beautiful
Waiting for him to ask me to go steady
Waiting to neck, to make out, waiting to go all the way
Waiting to smoke, to drink, to stay out late
Waiting to be a woman 
Waiting . . .
Waiting for my great love
Waiting for the perfect man
Waiting for Mr. Right 
Waiting . . .

Waiting to get married
Waiting for my wedding day
Waiting for my wedding night
Waiting for sex
Waiting for him to make the first move
Waiting for him to excite me
Waiting for him to give me pleasure
Waiting for him to give me an orgasm Waiting . . .
Waiting for him to come home, to fill my time Waiting . . .
Waiting for my baby to come
Waiting for my belly to swell
Waiting for my breasts to fill with milk
Waiting to feel my baby move
Waiting for my legs to stop swelling
Waiting for the first contractions
Waiting for the contractions to end
Waiting for the head to emerge
Waiting for the first scream, the afterbirth
Waiting to hold my baby
Waiting for my baby to suck my milk
Waiting for my baby to stop crying
Waiting for my baby to sleep through the night
Waiting for my breasts to dry up
Waiting to get my figure back, for the stretch marks to go away
Waiting for some time to myself
Waiting to be beautiful again
Waiting for my child to go to school
Waiting for life to begin again 
Waiting . . .

Waiting for my children to come home from school
Waiting for them to grow up, to leave home
Waiting to be myself
Waiting for excitement
Waiting for him to tell me something interesting, to ask me how I feel
Waiting for him to stop being crabby, reach for my hand, kiss me good morning
Waiting for fulfillment
Waiting for the children to marry
Waiting for something to happen 
Waiting . . .
Waiting to lose weight
Waiting for the first gray hair
Waiting for menopause
Waiting to grow wise
Waiting . . .
Waiting for my body to break down, to get ugly
Waiting for my flesh to sag
Waiting for my breasts to shrivel up
Waiting for a visit from my children, for letters
Waiting for my friends to die
Waiting for my husband to die 
Waiting . . .
Waiting to get sick
Waiting for things to get better
Waiting for winter to end
Waiting for the mirror to tell me that I’m old
Waiting for a good bowel movement
Waiting for the pain to go away
Waiting for the struggle to end
Waiting for release
Waiting for morning
Waiting for the end of the day
Waiting for sleep 
Waiting . . .


“Waiting” was performed at Womanhouse in Los Angeles sponsored by the
Feminist Art Program, California Institute of the Arts.

Sunday, January 20, 2013

Friday, January 11, 2013