el m.a.c.c. 1993

Al post anterior encara estàvem il·lusionats amb el m.a.c.c. Tot i no haver arribar a saber exactament què és (a paraules dels organitzadors, es tracta d'un esdeveniment un mica marcià), estàvem a l'espera i a la guaita de rebre unes respostes, per omplir la il·lusió amb fets concrets, intercanvis amb altres professionals, idees per emportar a casa i amb les quals reflexionar a posteriori. D'idees, fets i persones n'hi ha hagut i amb elles em quedo i trec algunes conclusions. El més remarcable que m'emporto és: a Tenerife, Veneçuela és anomenada 'la octava isla' i en surten les notícies de crònica als diaris locals; existeixen impressores en 3D i els smart phones poden generar una realitat augmentada*; és molt difícil treballar com a artista a Berlín perquè no hi ha diners invertits; els treballadors que es van ocupar dels transfers entre hotel, aeroport i auditori no tenien cap altra informació que no fos els seus horaris de recollida i entrega, però eren les persones més amables i transparents de la organització, cosa que fa pensar que el jovent local són bones persones i espavilades, obertes a les novetats que fa esperar el proper canvi de segle; el m.a.c.c. 1993 no tenia objectius, ni un manifest com es pretenia, si no un lema, que va arribar la tarda del segon dels tres dies de trobada (divendres 15 d'abril): el lema era una frase que, segons el moment, es podia llegir com a naïf i superficial, dubtosa, vanitosa, o potser genial per la seva senzillesa (no sé, creo); no se sabia qui eren els organitzadors, ni quin interès tenien en les propostes que estaven programant; els sobtats canvis meteorològics de la capital de la illa van produir el més espectacular dels esdeveniments: la cancel·lació o retard de tos els vols en què viatjaven els participants el dia 16 d'abril, i del qual l'organització del m.a.c.c. es va desentendre.

Així que una experiència sempre genera il·lusions i les satisfà, sigui de manera positiva o negativa. En aquest cas, va deixar molts interrogants a l'aire, molta gent a terra, una il·lusió encara viva i típica d'aquesta dècada tant rica de canvis, però amb un rere gust estrany: la premonició que la desil·lusió s'apoderarà dels anys a venir, que les novetats del nou segle no seran viscudes amb l'esperit d'aquest segle actual, i que més aviat les coses es faran de rebot i per deure, amb menys ganes i convicció personals.

*