Clos Dedans

Espai acotat, clos, a la vegada refugi i defensa, i també contraatac; Bunker. I una aparent contradicció Zen: Tropical. Un element que ens tensiona, que serveix el conflicte i dóna el joc diàlectic necessari per avançar.

En aquest delicat hivernacle, un cos en dansa. Nova contradicció, un bunker a exposició pública en ampli espectre; espectadors in situ, espectadors online, possibilitat d'interacció interna, captació d'imatges en polaroid de la performer, enregistraments i fotografies del públic a la sala (haig de confessar que trobo entusiàsticament encertades aquestes petites trangressions provocades en els sagrats antres de l'art i que he vist com a constant en altres espectacles de Margherita com l'ús del mòbils a la sala, etc), xat simultani pels seguidors de la instal·lació coreogràfica des del streaming de vídeo. Uns fluxos en corrent contínua que són, al mateix temps, munició i estímul per a una esgotadora i maratoniana sessió en bucle de quatre hores.

Que fa un cos atrapat en aquest caribean trinxera-resort? I segona qüestió està realment atrapat? La resposta es cinètica. Aquest espai podria formar part d'una línia de defensa-atac, que ben be podríem batejar evocant algun dels búnkers més nostrats i que anomenarem la línia E-maginot (cal pronunciar I-maginot). La dansa és la resposta. Així doncs la segona qüestió ens resulta irrellevant, voluntària o involuntària, aquesta clausura esdevé circunstancial i, com en un motor, simple bugia que provoca la ignició. És el detonant. Alimenta, una i una altra vegada, el moviment.

Dansa en loop, que no dansa en sèrie, lluny d'aquest segon concepte, més proper al Pop, que podríem considerar una concepció wharholiana d'espectacle de consum, la coreografia opta més aviat per una òptica alienant, entenent aquesta alienació no com disfunció social, sinó com a instrument per a generar coneixement, per anar a l'essència. Des d'una òptica més filosòfica ens vol conduir a una síntesi, a una conclusió, tant oberta com interpretacions a ulls dels espectadors.

A ulls d'aquest espectador, la dansa és el canal que ens allunya de l'embolcall, que ens treu del túnel o del búnker i que ens projecta, per interpretar-se aïllada d'espais de vida reals, a una presa de consciència, be sigui de la solitud de l'home davant el món, be sigui el delicat equilibri entre la bellesa i la follia o a la recerca d'una transcendència. Potser des d'aquesta perspectiva aquí els observats som nosaltres i deixem de saber ben bé qui és qui està dins del tancat.

Aquest bunker en bucle ens connecta amb altres performances experimentals en la línia encetada en la dècada del vuitanta per Albert Vidal i el seu Home Urbà, un zoo antropològic on l'actor s'exposava al públic des d'una gàbia que recreava l'habitat humà i on l'actor passava tres dies custodiat sota l'atenta mirada d'espectadors i guardes de seguretat, i on la vida transcorria entre els moments d'oci, aliment, son i vigília, higiene personal i els diferents estadis que els estímuls interns i externs generaven en Vidal. Les escletxes i estímuls d'aquest búnker que ens ocupa arribaven via xat.

Es recomana veure/observar/interactuar des de certa alçada. Si és cert, que ho és, que l'art aixeca l'esperit, sempre millor aprofitar que la volada espiritual connecti amb el físic situant el cos en la perspectiva adequada.

Ens trobem doncs davant d'un vi jove, però enèrgic. Promesa de noves i futures anyades de les que aquest Clos Dedans / Clos de Dans(a) és només una gènesi de la que esperem nous tasts, tan vigorosos com la copa que ens ha ofert aquest Tropical Bunker. En quin bar em serviran una copa més?

Jordi Úbeda