Val més, si no és fora de joc

Un amic ha anat a veure l'espectacle i això és el que li ha semblat.


Unter der schönen Haut (sota la bonica pell)

Antic Teatre

16 de juny 2001



El somni del mestissatge genera monstres. Hiperbòlica sentència que és més hipòtesi sense garantia de versemblança que certesa, el que la condueix finalment al terreny de joc del dubte. Poques són les coses, a hores d’ara, que no ens atrevim a barrejar i això té, com a conseqüència, des de magistrals malsons a apoteosis dels sentits. Serveixin com a exemple del segon escenari el gelat de llorer o el psychobillypunk dels Meteors, per posar dos exemples en dos àmbits, gastronòmic i músical, que porten un cert avantatge en això de l’aiguabarreig. Per això, l’amalgama resultant de posar en la coctelera futbol i dansa és d’antuvi i com a mínim, inquietant, si més no, atrevida. Les Filles Föllen han preferit però no tirar pilotes fora i ens demostren que en aquest repte hi ha partit per jugar i que tots dos mons tenen més elements en comú dels que inicialment podríem pensar. Així Maracana, San Siro o el Camp Nou son al Eastman Theater, el Linbury Studio o al Tanztheater Wuppertal el que Pelé, Capello o Guardiola a Marta Graham, Gelabert o Pina Bausch? Potser no, però les filles follen regategen el tòpic i ens colen, no precisament per l’escaire, sinó en plena porta, una proposta que ben bé podríem situar en Broadbley que no és altre que la resultant escènica de la hibridació entre Broadway i Wembley.



Un binomi sostingut al llarg de la proposta. Dues disciplines, futbol/ball, dos terrenys de joc, l’escènic del teatre i el virtual de la projecció i, com en un fractal, l’esquema dual continua repetint-se fins al finit. Dins l’escenari virtual, la dansa i al fons la coreografia B de l’entrenament real al camp. A l’escenari real, la doble vessant de moviment i el discurs, novament doblat a diferents llengües per generar una Babel lingüística que ja no ens separa sinó que ens uniformitza i ens condueix cap a l’element comú: la passió, l’emoció, l’èxtasi per a alguns (situïs cadascú en l’escala del termòmetre que li plagui).



N’hi ha més d’aquests elements duals al llarg de l’espectacle: els contrasts entre la moviola i els moments de major dinamisme, la contradicció gairebé violenta, que es produeix en el cridaner avantmatx de l’espectacle mentre el públic, teatralment ordenat i silenciós, fa cua per entrar i la companyia celebra, en la més pura i cridanera tradició tifossi o supporter, una retransmissió esportiva de bar.



Fora ja d’aquest joc de duplicitats mereix especial esment un dels millors moments de dansa/humor que ens brinden les Filles Föllen i que em va enllaçar directament amb l’esperit d’altres precedents que han explorat aquesta opció en espectacles com La Matanja de Tezas de Mar Gómez. És un moment monosil·làbic i repetitiu on una mena de cor grec ens evoca, com qui no vol la cosa, els noms dels herois del joc. És un xut lliure al mite que en essència ens vindria a dir: “Si, més val Dance” i que resulta aclaparadorament desmitificant.



Com tot espectacle Unter der schönen Haut (sota la bonica pell) també es juga la permanència en cartell. I Això em dona la possibilitat de recomanar i suggerir la seva especial idoneïtat com a espectacle per a tots els públics i molt especialment per a la sempre difícil franja adolescent. Un target no especialment interessat, a priori, en omplir les platees. No en va una de les bondats de la proposta és que la gran majoria d’espectadors, fins i tot aquells que no es reconeguin com a seguidors del mal anomenat esport rei, tenen en comú la capacitat d’identificar, en gran part i gracies sobretot al bombardeig mediàtic (o vull dir obscè?) a que ens sotmeten, un dels dos codis en joc, l’esportiu. Aquesta capacitat de descodificació exerceix de vàlvula de despressurització cognitiva i en aquesta absència de pressió rau una de les claus que obre la porta d’entrada al segon element en joc, la dansa. Nomes cal seguir, com qui no vol la cosa, la jugada. I no cal saber diferenciar entre un rondo i un rondó. Un llenguatge et condueix, et submergeix en a l’altre i ni falta que fa saber que dues que ballen executen un port gairebé acrobàtic quan el que identificaran, de totes totes, serà la perfecta moviola d’una xilena reglamentària.



I el millor de tot no cal saber, ni entendre, ni que t’expliquin que és el fora de joc, probablement l’únic concepte metafísic que sembla tingui el futbol. Unter der schönen Haut (sota la bonica pell) no us abandonarà en aquest espai/limb d’una sempre incerta i incomoda predicció. I no ser-hi és el que realment us farà gaudir de l’espectacle. Ja ho sabeu, val més, sí no és fora de joc. I ara la pilota es al vostre camp…




Tim Bredi Sonnat