Fem una cosa i en realitat en volem una altra. Per exemple diem no i volem dir sí. O mengem xocolada i volem fer sexe. O prenem una copa i volem celebrar. O oblidar. O ballem i volem jugar a ser desobedients. O diem ets madridista i volem dir company vas pel camí equivocat. O mirem un partir de futbol i volem sentir l'esperança de ser part d'una comunitat guanyant.
Què són aquests paral·lelismes substitutius? Surrogats, com la darrera pel·lícula del Jonathan Mostow? No. Són universos paral·lels, vies semblants per arribar a aconseguir el que volem, de la manera més propera al nostre abast momentani. En última instància, ho volem sempre tot d'immediat, i ens satisfem amb el que tenim.
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
No comments:
Post a Comment