Esperant i esperant, desperta des de les 4 de la matinada, em trobo al mig d'una aventureta que encara no sé com s'acabarà. Estic tancada dins d'un avió des de fa 6 hores, amb altres 70 passatgers i la tripulació. Partida de Barcelona, la boira no ens deixa aterrar a destinació, Amsterdam, i l'avió vagueja pel cel entre Holanda i Bèlgica. La meva fita final és Tallinn, però la veig cada vegada més lluny...Aquesta espera desperta desitjos i atenció, la gent té ganes de fumar, caminar, menjar, telefonar...jo llegeixo tot el que m'envolta, "welcome on board" escrit sobre la bosseta per vomitar, no hi ha diaris, llàstima que no m'hagi emportat "A sang freda", massa pesat pel viatge. L'hostessa de cop treu diaris i revistes des d'un calaix amagat, és curiós com sigui necessari ocupar el temps, llegir...però no n'hi ha prou per arribar a repartir-los fins a la darrera fila. Totes les hostesses xerren entre elles i amb els passatgers, a veu alta, intercanvien petits favors, es recorden que m'agrada el suc de poma, es crea una comunitat. Ens mirem somrient, enumerant impressions ràpides sobre el que seria el nostre futur immediat, resignats però encara amb forces. Algú treballa amb el portàtil, bases de dades de producció. Algú mira fora de la finestra. Des d'aquí es veu brillar el sol.
segona part: "Welcome to Amsterdam. First time?"
Després de 6 hores a l'avió, 5 a la cua del Tranfer Desk n.2 de l'aeroport Schiphol. Milers de persones han de canviar els seus bitllets perduts. No em puc creure que això sigui veritat. De fet, dubto més vegades abans de posar-me a la cua, pensant de trobar altres solucions. Crec que avui estic en el meu estat més animal. M'és igual tot, no beure, no menjar, les ulleres brutes, l'abric posat tot el dia, quilos a l'esquena, no fer res...només pensar i observar. La cosa arriba a ser tan absurda que ja res no té sentit. Alguns veïns de cua riuen, al final xerro amb ells. Van i venen, ens guardem el lloc per anar a fer investigacions fugaces i escapades al lavabo. Alguns diuen que tornen i no tornen mai més. On són els teus amics? els meus amics???? llavors no et saludes amb ningú, només xerres i marxes. Un noi aconsegueix fer la gestió ràpida per telèfon, desapareix i de tant en tant torna a veure com va la cua, i em proposa fer un cafè al final de l'aventura. És que no hi ha final. Aconsegueixo tenir bitllet, hotel, transport, kit de super vivència i admeto que per aquest últim m'he colat demanant pietat. Ara només faltaria perdre la maleta que està "into the system"i per això hauria de viatjar demà directa a Tallinn. Sort del conductor del shuttle entre l'aeroport i l'hotel Ibis, minimitzant la situació amb brometes fàcils, dins un vehicle a punt de revantar.
No comments:
Post a Comment