Bonic i pervers. La ciutat als teus peus, milers de persones, carrers, llum, vida. La ciutat que no té límits, com el mar, com el cel, milers de formes i aparences, rutes i desviacions, claredat i foscor, realitats i propòsits.
La imatge de la ciutat vista des de dalt d'un terrat és sublim i espantosa. És l'esclamació d'un moment, un plaer diabòlic, acompanya una diversió i un desig d'amplitud. Però no em porta a guardar recolliment, a interioritzar els pensaments; allibera nous pensaments i els deixa escapar lluny, amagar-se en algun racó recòndit i brut. És difícil tornar a trobar-los, des d'un terrat.
Buscar un terrat. Saber compartir. Tinc ganes de marxar, però també tinc ganes d'estar.
No comments:
Post a Comment