Ahir vaig recuperar l'esperança.

El que em va agradar de l'espectacle d'ahir és que el que explicava l'espectacle i sobre el que parlava l'espectacle era la dansa en sí mateixa. No hi havia dramatúrgia, no hi havia història, no hi havia il·luminació, no hi havia res. Res més que la dansa i el moviment. Per això cap movimient dels que feien els ballarins era superflu, perque parlava sobre ell mateix. Era moviment parlant sobre moviment. Era el naixement i la mort de la dansa. Per això utilitzava moviments de ball de discoteca reconeixibles i els movia.

Tot ho explicaven ells mateixos, només posant per exemple la frase aquella que feien davant dels 4 focus de públic que feien allò amb el cul. La frase començava amb ells agafant una cosa (com si agafessin una caixa) i canviant-la de lloc. Després feien un moviment típicament de discoteca, però en un context, amb una qualitat i amb una expressivitat totalment diferents. L'espectacle s'emportava la dansa que es troba al carrer en tots els moviments quotidians i en la màxima expressió que és el ball de nit i els colocava al Mercat de les Flors. I no ho feia de qualsevol manera, perque no eren ballarins ballant breakdance o hip hop amb una música experimental donant-se-les d'alta cultura, sinó que en feia una estilització perfecta.

L'espectacle d'ahir convertia en dansa el moviment de jugar amb la consola, de canviar-se de roba o d'agafar una cosa i moure-la. I el millor de tot és que ho feia sense evidenciar-ho. Per això és dansa. El noi aquell que caminava en aquella postura que tu vas preguntar perquè ho feia, no ho sabem, però aquesta és la meravella. Per mi aquell gest no era superflu, jo crec que venia d'algun lloc, tot i que és un lloc que nosaltres no coneixem i al que nosaltres podem donar el significat que volguem. I significa alguna cosa, perque no sempre caminaven així, a vegades caminaven normal i a vegades caminaven en altres formes. Encara que no tingui un significat concret, significa una forma. I aquesta és la màxima qualitat de la dansa. No significar coses concretes, això ja ho fa el teatre, ho fa el periodisme i ho fa la narrativa. La dansa és o ha de ser com la poesia. L'important no és el que significa una poesia, que normalment sol ser que una persona estima a una altra, sinó la forma que té aquesta poesia, el temps i el ritme que utilitza.

Ahir l'espectacle començava amb una noia caminant i mirant-nos, desafiant-nos. Després es clavava en una posició que recordava molt una postura de la dansa clàssica. Només amb això Ohad Naharin feia un statment del que seria tot l'espectacle. Ballarins que ens desafien i es desafien a sí mateixos a través d'una estilització de TOT el que és la dansa: des d'un simple tendu davant (que repetien moltes vegades), fins a treure's la roba, passant per donar-se petons, per morir, per neixer, per somriure, o per ballar al més pur estil John Travolta a Saturday Night Fever.

Precisament el fet que un ballarí es tregués la roba era reconfortant. Era l'única vegada que feia un gest concret. Tota la resta de vegades veiem el gest sense l'objecte, menys aquesta. Quan el ballarí es treia la roba era la primera vegada que realment tenia en compte l'objecte i es relacionava amb ell. De fet aquest ballarí es mirava a sí mateix, mirava el seu cos, el besava... Tota la resta del temps els ballarins no es miraven, no miraven enlloc, no es comunicaven com a persones, sinó com a dansa. Quan el ballarí es treu la roba ho fa perque és la primera vegada que es mostra com a persona i no com a dansa. Per això donava una qualitat molt diferent al seu moviment.

I quan els ballarins caminaven al voltant del públic i ens miraven i ens donaven la mà no ho feien com a persones. Sinó que era la dansa la que s'estava comunicant amb nosaltres. La dansa en el seu estat pur que ens mirava i ens donava la mà. Mai havíem tingut la dansa tant a prop. I per això no calia que donessin la mà a tothom, sinó que tots els que estàvem al públic sentíem que ens estàven donant la mà a nosaltres, perque no eren persones donant la mà a d'altres persones, sinó que era la dansa comunicant-se amb tots aquells que estàvem veient-la.