No hi ha espectacle, l'espectacle és el lloc i la gent que hi participa, el muntatge dels elements, l'arquitectura. És elemental: tres plantes de música, llums, gent en estat d'eufòria... és la cova del dimoni dels sentits. La música és pura, barreges de sons, no hi ha veu; els llums són purs, no hi ha projeccions; no hi ha gogós; hi ha cossos soltats als sentits.
Per entrar: és una loteria. I de fet, una gran sort vam tindre en passar la barrera de la seguretat, cosa que també fa part de l'experiència. Durant la cua (els nostres amics ja estaven a dintre, mirant-nos des de dalt d'una finestra tacada d'humitat), vam analitzar la situació i el que sembla probable és que no has d'aparentar massa de res: no massa bella, ni lletja, ni pija, ni cutre, ni esportiva, ni a la moda, ni col.locada, ni bona persona, ni dona, ni home, hi feliç, ni trist. Tot en la mitjana. Així entres al Panorama bar. I allà et passes de la ratlla...
Si la dansa és moviment i es dóna amb el cos i els sentits, aquest és el seu regne. Un regne públic, accessible només si ho vols de debó, i on si vols pots ser el rei.
2 comments:
'el que sembla probable és que no has d'aparentar massa de res: no massa bella, ni lletja, ni pija, ni cutre, ni esportiva, ni a la moda, ni col.locada, ni bona persona, ni dona, ni home, hi feliç, ni trist. Tot en la mitjana. Així entres al Panorama bar.'
llavors per entrar al regnat de la dansa t'has d'oblidar de les aparences, no?
ja...és així, o les has de tenir molt en compte per dominar-les!
Post a Comment