No hi ha espectacle, l'espectacle és el lloc i la gent que hi participa, el muntatge dels elements, l'arquitectura. És elemental: tres plantes de música, llums, gent en estat d'eufòria... és la cova del dimoni dels sentits. La música és pura, barreges de sons, no hi ha veu; els llums són purs, no hi ha projeccions; no hi ha gogós; hi ha cossos soltats als sentits.
Per entrar: és una loteria. I de fet, una gran sort vam tindre en passar la barrera de la seguretat, cosa que també fa part de l'experiència. Durant la cua (els nostres amics ja estaven a dintre, mirant-nos des de dalt d'una finestra tacada d'humitat), vam analitzar la situació i el que sembla probable és que no has d'aparentar massa de res: no massa bella, ni lletja, ni pija, ni cutre, ni esportiva, ni a la moda, ni col.locada, ni bona persona, ni dona, ni home, hi feliç, ni trist. Tot en la mitjana. Així entres al Panorama bar. I allà et passes de la ratlla...
Si la dansa és moviment i es dóna amb el cos i els sentits, aquest és el seu regne. Un regne públic, accessible només si ho vols de debó, i on si vols pots ser el rei.
