Tothom té cos

Em pregunto d'on prové l'exclusivitat que algunes corrents de la dansa fan de l'ús de cos: l'estudien, el posen al centre de la qüestió escènica amb un cert sentit de dret implícit. Tothom té cos, de moment, oi? El cos és el vincle de cada persona amb la realitat, amb la seva realitat. Quina diferència hi ha entre el cos d'un ballarí i el cos d'un informàtic? O més ben dit, qui dels dos té més domini a l'hora de reflexionar sobre el seu cos? No perquè el ballarí, el coreògraf, o l'atleta, o l'estriper, facin servir el cos en la seva integritat per a treballar, tenen el privilegi de la reflexió sobre ell. També l'informàtic fa servir o no servir el seu cos, o parts d'ell, en la mesura de la seva necessitat, i pot arribar a escriure'n un assaig científic si en té ganes. Per què no? I és que vulgui o no tothom usa el cos, tan senzill i tan problemàtic com això...i la relació que el cos té amb el moviment no té cap més importància de la que el cos té amb els sentits, amb el pensament o amb la malaltia. El cos no és el meu problema, és el meu mitjà de percepció. Qualsevol cosa que interfereix amb ell genera aquesta percepció, provoca superposicions i perturbacions, sense que jo mai sàpiga quina és la percepció inicial. La percepció en un dia de sol? La percepció en una dia de pluja? La percepció sota l'alcohol? La percepció amb gana? Uso el meu cos com a qualsevol, l'observo, l'estudio, en trec conclusions i incremento el meu coneixement sobre ell. Però el meu cos és el meu cos, i la meva percepció és la meva percepció. Si ballo, si miro el moviment amb interès, si em canso el cos, això no interessa als altres. El cos de l'altre és diferent, i ho és la seva percepció. Així que parlem de percepcions, d'interferències, de sol, de pluja, de gana, d'alcohol, de malaltia...El cos ja hi és.