Napoli és una ciutat molt complicada. Als meus ulls, viu en un equilibri complex, precari però fascinant. És molt ELLA mateixa, no hi ha punt de comparació, hi ha elements: la calor, la mar Mediterrània, la gestualitat, l'instint dels seus habitants. Desprèn una forta identitat feta d'acumulació, sorolls, mirades, moviments...
Napoli s'enfonsa? És un desastre, un caos? És un infern? O és una màgia, una il·lusió meravellosa? un lloc sublim infectat de tanta vida?
Hem estat buscant les estàtues de la ciutat per repartir petons, al centre històric i voltants de la ciutat. Amb aquest objectiu, hem caminat i conduit el cotxe amb uns ulls verges i ignorants, espantats i alhora divertits, impregnats de la urgència de la necessitat.
Carrers, places, passatges, cantonades, monuments, fonts, culs de sac...un labirint inexplicable; un diamant amb les cares cremades que enlluernen.
Què voliem fer? Petons a les estàtues... Què volem fer? quina acció incívica no podem fer...mmm...petons a les estàtues: velles, brutes, inútils, oblidades, trencades, sense vida.
No es pot escalar una estàtua de la ciutat i menys fer-s'hi una fotografia mentre se li dóna un petó als llavis de pedra. Potser ens posaran a la presó. En canvi... Napoli ens ajuda! La policia no ens veu, la guàrdia urbana no ens posa multes al cotxe aparcat a segona fila i la gent del carrer ens permet pujar més alt.
