Tothom té cos

Em pregunto d'on prové l'exclusivitat que algunes corrents de la dansa fan de l'ús de cos: l'estudien, el posen al centre de la qüestió escènica amb un cert sentit de dret implícit. Tothom té cos, de moment, oi? El cos és el vincle de cada persona amb la realitat, amb la seva realitat. Quina diferència hi ha entre el cos d'un ballarí i el cos d'un informàtic? O més ben dit, qui dels dos té més domini a l'hora de reflexionar sobre el seu cos? No perquè el ballarí, el coreògraf, o l'atleta, o l'estriper, facin servir el cos en la seva integritat per a treballar, tenen el privilegi de la reflexió sobre ell. També l'informàtic fa servir o no servir el seu cos, o parts d'ell, en la mesura de la seva necessitat, i pot arribar a escriure'n un assaig científic si en té ganes. Per què no? I és que vulgui o no tothom usa el cos, tan senzill i tan problemàtic com això...i la relació que el cos té amb el moviment no té cap més importància de la que el cos té amb els sentits, amb el pensament o amb la malaltia. El cos no és el meu problema, és el meu mitjà de percepció. Qualsevol cosa que interfereix amb ell genera aquesta percepció, provoca superposicions i perturbacions, sense que jo mai sàpiga quina és la percepció inicial. La percepció en un dia de sol? La percepció en una dia de pluja? La percepció sota l'alcohol? La percepció amb gana? Uso el meu cos com a qualsevol, l'observo, l'estudio, en trec conclusions i incremento el meu coneixement sobre ell. Però el meu cos és el meu cos, i la meva percepció és la meva percepció. Si ballo, si miro el moviment amb interès, si em canso el cos, això no interessa als altres. El cos de l'altre és diferent, i ho és la seva percepció. Així que parlem de percepcions, d'interferències, de sol, de pluja, de gana, d'alcohol, de malaltia...El cos ja hi és.

Primera posada en escena.

Dansa a hòsties

Algun dia faré una entrada amb aquest títol. Oh!



I aquesta imatge perquè sí (i gràcies al bloc de la Marieta). Així tanquem el cercle i tornem a aixecar-nos per lluitar.

Ens han convençut.

La manipulació mediàtica funciona.

Lo del azar es difícil

Dijous 18 de febrer de 2010.
Casa Salas Serrano.
Múrcia.

No para de ploure. Sembla antitètic pensar en aquestes terres i pensar en la pluja i el fred, però aquesta és la realitat. Fa temps d'hivern nòrdic. Què passa amb el mal temps? Ens tanquem a casa a fer sopes, caldos i cafés. Naviguem en internet. Parlem. O bé, anem al Centro Párraga i ens dediquem a experimentar amb el dispositivo de l'Olga Mesa! L'Olga és una noia asturiana que de moment sempre veiem en una aula del centre, l'espai 5, amb el seu xandal, les seves ulleres i el seu dispositivo. Però aquesta nit hi ha la perspectiva de sortir pels carrers de la ciutat. Sortim de farra. Ui, s'obren un munt de possibilitats. Com diu la portera del Bingo Coliseum, lo del azar es difícil.

Saltem cap a Múrcia

Molt i molt concentrades.

Del passat m'arriben dos textos:

CANÇÓ DEL GOSAR PODER

Gosa poder ser fort, i no t'aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d'anar testar per un món que s'espera.
Si et sobren fills, avia'ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l'opi dels rics
(d'opi, te'n ve d'Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d'Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t'hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t'hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.

(Gabriel Ferrater)


CRIST DE PORT-ROYAL

No estic enclavatg perquè la mort és inevitable,
sinó perquè convé.
¿No veus que dono la sang
per tal que puguis complir el manament de no tenir por?

Abans de dir "estimeu-vos",
sobretot abans de dir "edificaré la meva Església",
tot de vegades he dit "no tingueu por",
i mai no ho has pres com un manament.
I el primer manament és: no tinguis por. La por és dels animals.
Que el teu cos de cada dia menys s'assembli al d'un animal.

Si tens por, és perquè no saps què et passarà.
I, si no saps què passarà,
és perquè no has triat encara entre el càlcul de probabilitats i jo.
Els meus són intel.ligents, atroçment decidits i pràctics:
saben que passaran per on vaig passar jo,
perquè només hi ha aquest cami:
s'hi passa gana, solitud, intel.ligència,
injustícia, calúmnia, filosofia i lletres.
Però només en aquest carreró podràs parlar clar i ferm
als qui han convertit la meva redempció en una carrera.

Mira'm: convenç-te que els qui volen ser elegits són pocs.
Mira com dono la sang
en un invisible incendi de les capacitats de patir;
i compara-ho amb els grans discursos dels doctors en mi.
Tot és possible,
menys posar-te públicament de part meva
sense que et passi res.
Si res no et passa,
és que, de la teva vida, en fas prudència, filosofia, lletres.

Mira'm: veuràs que la pau no té res a veure amb la tranquil.litat.
I no parlis gaire;
actua en representació de tots els altres,
ocupa el seu lloc si, vivint, el tenen buit.
Jo ho vaig fer així, i el Pare em ressuscità.

No et capfiquis amb les paraules. No t'he salvat amb paraules.
Mira com t'he redimit: era pobre com ser normal;
feia alhora dues coses tan difícils
com són créixer i fer la voluntat del meu Pare.
Vaig tenir divuit anys, com tu,
i, guardant-los per al meu Déu, vaig redimir els divuit anys del món;
a trenta anys, quan vaig haver conegut les creixences,
el buit, la necessitat i la flor d'un home entre homes,
vaig deixar els pares, l'ofici, el poble;
res dins aquesta butxaca, res dins l'altra,
me n'anava per la carretera
literalment a la bona Déu, a donar la cara
i a lluitar contra el mal, sense explicar-lo mai.

Veig que no em preguntes
per què em vaig deixar el mal sense explicar.
En el teu silenci hi ha el penediment
que sap fins a l'arrel com varen ser creades
les cavernes teològiques que tens al pulmó esquerre.

Digues al pare Alfred Rubio que el mal és un resultat de la Història,
no pertany al misteri, i per això no el vaig explicar.
Trobava unes cames marcades amb pòlio per la història,
perdonava en elles els crims de la història,
i caminaven.
Venia a mi un home amb la vista de pedra,
perdonava en ella la història
i donava arbres als seus ulls.
Em topava amb un cos mort,
li donava vida meva i l'aixecava de bell nou
de cap a l'ofici diví de viure,
i de cap a l'ofici misteriós de ser de la meva època,
de conèixer-me personalment,
sovint sense tant de gust de part seva,
perquè hagueren de veure com era detingut per la policia.
Et vull dir amb això que el mal queda explicat amb la curació.

No perdis, doncs, temps ni vida
cercant cínicament explicació del que ja saps i no dius.
Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,
i la lluita t'ho revelerà tot,
sobretot si el resultat és net,
és a dir, si hi fracasses.
¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l'èxit i no el de l'home?

Si no deixer de ser pobre,
seràs sempre superior al món i al poder,
i endemés es veurà.
El pobre sempre dóna temor, misteri de si mateix,
el pobre és literalment una aparició, com un fantasma,
i és per causa meva.
Deixa'm aparèixer, doncs.
Prou saps tu que ets el meu passaport.

No. No em parlis dels teus pecats personals,
perquè des d'aquesta creu només existeixen els de tot el món.
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.

(Blai Bonet)