Friday, February 22, 2013

NOVA WEB!

Tenim una web nova on podeu consultar-nos senceres: www.lesfillesfollen.com

 

Tuesday, February 19, 2013

Exhibition about you and me




Divendres 16 de febrer Marten Spangberg va fer una xerrada de dues hores i mitja a la Universitat Concordia de Montréal, sobre no sé quin tema en un principi, ja que hi vaig anar sense preguntar-ho i també vaig arribar tard. Allí hi eren l'omnipresent Dena Martina, la Sasha i la seva parella artística, el J.D., que és qui m'havia invitat repetudes vegades, i finalment també la Miriam del Studio 303. La resta eren sobretot estudiants del departament de dansa de la universitat, es veia com tots eren ballarins en malles i mitjons. L'atmosfera era d'extrema atenció, silenci i de tant en tant algunes rialles, i el Marten molt prolífic en paraules i històries divertides, va fer una amplia revisió de com arriben a ser viscudes la coreografia i la dansa avui dia a occident. Va ser una xerrada densa i teòrico-filosòfica, però a l'estil Fratini, amb moltes elipsis sobre la vida real i amb dosis d'auto-ironia. Doncs molt bé el Marten Spangberg, jo el recordava als seus vídeos, també densos i teòrics, bastant de boig, i pensava que seria més cregut. I no.


No cal dubtar que al final li vaig demanar l'e-mail i li vaig donar un sucret.


Perquè l'exhibició de tu i jo? Perquè els temps han canviat, ja no cal celebrar l'art institucional ni les grans estuctures polítiques que sostenen la societat (o les societats que sostenen les grans estructures polítiques), si no les persones com individus en xarxa, amb tot el potencial que elles mateixes es vulguin atribuir. Jo m'auto-celebro i si penso que en valgui la pena, ho comparteixo, per a mi i per als altres. I ho faig, i ho fem, per una banda amb la coreografia i per l'altra amb la dansa...que són les disciplines clau del segle XXI!


A veure si puc fer un resum d'on ve tot això. Als anys 60 als Estats Units es viu el post guerra mundial, la política construeix el conformisme per facilitar i optimitzar l'organització de la societat i de l'economia. Els Estats Units s'imposen com una potència que influencia tota la resta d'occident, per tant aquest model s'extén i es copia. Mateixes necessitats, mateixos productes, mateixos objectius. Una estructura, o estratègia, comuna i rígida, que al moment funcionar i fa servei. Això va ser així fins al moment en què el president Nixon va fer un canvi senzill i important l'any 1971: va dividir el valor de la moneda, el dolar, del valor de l'or. La moneda ja no era rígida, no era física, no era pensant, si no que es convertia en líquida. A partir d'aquell gir de torna, d'una manera subtil però real, la societat va canviar i l'art també. Posades les regles (político-socials), la resposta dels individus aporta canvis reals a la manera de viure. Dins el món de la dansa, hi va haver com una liberació del moviment, es vegi per exemple el Judson Church de New York. Amb la liquiditat es van alliberar tencions i es van produir emancipacions: l'emancipació de la dona, l'emancipació dels gays, l'emancipació d'altres classes socials, cultures, contextos, barris, manifestacions artístiques, l'emancipació del cos ballant, l'emancipació de la dansa i de la coreografia l'una de l'altra.


Si imaginem la societat com una estructura, o bé estrategia, ella reacciona a les necessitats d'una acció política-social-econòmica, una reacció de lliuta davant els límits o les fronteres; la societat és un ser viu que es mou en el seu entorn, i que necessita expansió. Abans del 1971, hi havia una estructura rígida i determinable; després, en el moment en què la confiança en una ideologia formada i segura va fallar, es va perdre la base sobre la qual recolzar-se, i d'allí va començar una certa fluctuació que ens porta fins avui. El Marten diu: allí on som, és sempre aquí. Avancem però no ens movem, no és un camí en una dimensió, es tracta d'una pluridimensió.


Ell va posar alguns exemples en termes molt populars fent servir pel·lícules com Poltergeist (1980) i Home alone (1992), que contenen, potser conscientment o potser no, les reaccions socials de l'època. Amb el temps, a l'any 2013, som prou madurs per adonar-nos que hem superat els règims i els criteris fixes: la dansa i la coreografia no cal que busquin maneres per definir-se art. Ja som conscients que això és art, que hi ha competència, que hi ha independència (emancipació), hi ha tècnica i hi ha història. Ara cal visualitzar la dansa i la coreografia per separat, donar per assumit la maduresa de les dues 'filles bastardes', i trencar l'incestuós matrimoni entre les dues. Les dues necessiten regenerar-se i alimentar-se de nous entorns. La coreografia i la dansa representen conceptes diversos. Si per una banda la dansa és la manifestació del moviment, la coreografia és la nostra estructura, o estratègia, que avui en dia ens serveix per organitzar el significat del llenguatge. La coreografia té un potencial obert per direccionar eines de tot tipus, cap a applicacions de tot tipus, en qualsevol context, dins i fora de l'escena teatral.

Tuesday, February 12, 2013

Images Suck

Us presentem el nostre nou projecte: Projecte Tretze o Re-re.act.feminism. Dotze revistes de dones performers dels anys 70. Aquí la primera versió: Images Suck, una revisió de 'Art Sucks' de Martha Wilson.

Friday, February 8, 2013