Saturday, February 27, 2010

Tothom té cos

Em pregunto d'on prové l'exclusivitat que algunes corrents de la dansa fan de l'ús de cos: l'estudien, el posen al centre de la qüestió escènica amb un cert sentit de dret implícit. Tothom té cos, de moment, oi? El cos és el vincle de cada persona amb la realitat, amb la seva realitat. Quina diferència hi ha entre el cos d'un ballarí i el cos d'un informàtic? O més ben dit, qui dels dos té més domini a l'hora de reflexionar sobre el seu cos? No perquè el ballarí, el coreògraf, o l'atleta, o l'estriper, facin servir el cos en la seva integritat per a treballar, tenen el privilegi de la reflexió sobre ell. També l'informàtic fa servir o no servir el seu cos, o parts d'ell, en la mesura de la seva necessitat, i pot arribar a escriure'n un assaig científic si en té ganes. Per què no? I és que vulgui o no tothom usa el cos, tan senzill i tan problemàtic com això...i la relació que el cos té amb el moviment no té cap més importància de la que el cos té amb els sentits, amb el pensament o amb la malaltia. El cos no és el meu problema, és el meu mitjà de percepció. Qualsevol cosa que interfereix amb ell genera aquesta percepció, provoca superposicions i perturbacions, sense que jo mai sàpiga quina és la percepció inicial. La percepció en un dia de sol? La percepció en una dia de pluja? La percepció sota l'alcohol? La percepció amb gana? Uso el meu cos com a qualsevol, l'observo, l'estudio, en trec conclusions i incremento el meu coneixement sobre ell. Però el meu cos és el meu cos, i la meva percepció és la meva percepció. Si ballo, si miro el moviment amb interès, si em canso el cos, això no interessa als altres. El cos de l'altre és diferent, i ho és la seva percepció. Així que parlem de percepcions, d'interferències, de sol, de pluja, de gana, d'alcohol, de malaltia...El cos ja hi és.

Thursday, February 25, 2010

Monday, February 22, 2010

Dansa a hòsties

Algun dia faré una entrada amb aquest títol. Oh!



I aquesta imatge perquè sí (i gràcies al bloc de la Marieta). Així tanquem el cercle i tornem a aixecar-nos per lluitar.

Friday, February 19, 2010

Ens han convençut.



La manipulació mediàtica funciona.

Thursday, February 18, 2010

Lo del azar es difícil

Dijous 18 de febrer de 2010.
Casa Salas Serrano.
Múrcia.

No para de ploure. Sembla antitètic pensar en aquestes terres i pensar en la pluja i el fred, però aquesta és la realitat. Fa temps d'hivern nòrdic. Què passa amb el mal temps? Ens tanquem a casa a fer sopes, caldos i cafés. Naviguem en internet. Parlem. O bé, anem al Centro Párraga i ens dediquem a experimentar amb el dispositivo de l'Olga Mesa! L'Olga és una noia asturiana que de moment sempre veiem en una aula del centre, l'espai 5, amb el seu xandal, les seves ulleres i el seu dispositivo. Però aquesta nit hi ha la perspectiva de sortir pels carrers de la ciutat. Sortim de farra. Ui, s'obren un munt de possibilitats. Com diu la portera del Bingo Coliseum, lo del azar es difícil.














Sunday, February 14, 2010

Saltem cap a Múrcia



Molt i molt concentrades.


Saturday, February 13, 2010

Del passat m'arriben dos textos:

CANÇÓ DEL GOSAR PODER

Gosa poder ser fort, i no t'aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d'anar testar per un món que s'espera.
Si et sobren fills, avia'ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l'opi dels rics
(d'opi, te'n ve d'Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d'Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t'hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t'hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.

(Gabriel Ferrater)


CRIST DE PORT-ROYAL

No estic enclavatg perquè la mort és inevitable,
sinó perquè convé.
¿No veus que dono la sang
per tal que puguis complir el manament de no tenir por?

Abans de dir "estimeu-vos",
sobretot abans de dir "edificaré la meva Església",
tot de vegades he dit "no tingueu por",
i mai no ho has pres com un manament.
I el primer manament és: no tinguis por. La por és dels animals.
Que el teu cos de cada dia menys s'assembli al d'un animal.

Si tens por, és perquè no saps què et passarà.
I, si no saps què passarà,
és perquè no has triat encara entre el càlcul de probabilitats i jo.
Els meus són intel.ligents, atroçment decidits i pràctics:
saben que passaran per on vaig passar jo,
perquè només hi ha aquest cami:
s'hi passa gana, solitud, intel.ligència,
injustícia, calúmnia, filosofia i lletres.
Però només en aquest carreró podràs parlar clar i ferm
als qui han convertit la meva redempció en una carrera.

Mira'm: convenç-te que els qui volen ser elegits són pocs.
Mira com dono la sang
en un invisible incendi de les capacitats de patir;
i compara-ho amb els grans discursos dels doctors en mi.
Tot és possible,
menys posar-te públicament de part meva
sense que et passi res.
Si res no et passa,
és que, de la teva vida, en fas prudència, filosofia, lletres.

Mira'm: veuràs que la pau no té res a veure amb la tranquil.litat.
I no parlis gaire;
actua en representació de tots els altres,
ocupa el seu lloc si, vivint, el tenen buit.
Jo ho vaig fer així, i el Pare em ressuscità.

No et capfiquis amb les paraules. No t'he salvat amb paraules.
Mira com t'he redimit: era pobre com ser normal;
feia alhora dues coses tan difícils
com són créixer i fer la voluntat del meu Pare.
Vaig tenir divuit anys, com tu,
i, guardant-los per al meu Déu, vaig redimir els divuit anys del món;
a trenta anys, quan vaig haver conegut les creixences,
el buit, la necessitat i la flor d'un home entre homes,
vaig deixar els pares, l'ofici, el poble;
res dins aquesta butxaca, res dins l'altra,
me n'anava per la carretera
literalment a la bona Déu, a donar la cara
i a lluitar contra el mal, sense explicar-lo mai.

Veig que no em preguntes
per què em vaig deixar el mal sense explicar.
En el teu silenci hi ha el penediment
que sap fins a l'arrel com varen ser creades
les cavernes teològiques que tens al pulmó esquerre.

Digues al pare Alfred Rubio que el mal és un resultat de la Història,
no pertany al misteri, i per això no el vaig explicar.
Trobava unes cames marcades amb pòlio per la història,
perdonava en elles els crims de la història,
i caminaven.
Venia a mi un home amb la vista de pedra,
perdonava en ella la història
i donava arbres als seus ulls.
Em topava amb un cos mort,
li donava vida meva i l'aixecava de bell nou
de cap a l'ofici diví de viure,
i de cap a l'ofici misteriós de ser de la meva època,
de conèixer-me personalment,
sovint sense tant de gust de part seva,
perquè hagueren de veure com era detingut per la policia.
Et vull dir amb això que el mal queda explicat amb la curació.

No perdis, doncs, temps ni vida
cercant cínicament explicació del que ja saps i no dius.
Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,
i la lluita t'ho revelerà tot,
sobretot si el resultat és net,
és a dir, si hi fracasses.
¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l'èxit i no el de l'home?

Si no deixer de ser pobre,
seràs sempre superior al món i al poder,
i endemés es veurà.
El pobre sempre dóna temor, misteri de si mateix,
el pobre és literalment una aparició, com un fantasma,
i és per causa meva.
Deixa'm aparèixer, doncs.
Prou saps tu que ets el meu passaport.

No. No em parlis dels teus pecats personals,
perquè des d'aquesta creu només existeixen els de tot el món.
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.

(Blai Bonet)

Monday, February 8, 2010

I avui la tinc pels núvols.

Clica aquí.

Ahir vaig recuperar l'esperança.



El que em va agradar de l'espectacle d'ahir és que el que explicava l'espectacle i sobre el que parlava l'espectacle era la dansa en sí mateixa. No hi havia dramatúrgia, no hi havia història, no hi havia il·luminació, no hi havia res. Res més que la dansa i el moviment. Per això cap movimient dels que feien els ballarins era superflu, perque parlava sobre ell mateix. Era moviment parlant sobre moviment. Era el naixement i la mort de la dansa. Per això utilitzava moviments de ball de discoteca reconeixibles i els movia.

Tot ho explicaven ells mateixos, només posant per exemple la frase aquella que feien davant dels 4 focus de públic que feien allò amb el cul. La frase començava amb ells agafant una cosa (com si agafessin una caixa) i canviant-la de lloc. Després feien un moviment típicament de discoteca, però en un context, amb una qualitat i amb una expressivitat totalment diferents. L'espectacle s'emportava la dansa que es troba al carrer en tots els moviments quotidians i en la màxima expressió que és el ball de nit i els colocava al Mercat de les Flors. I no ho feia de qualsevol manera, perque no eren ballarins ballant breakdance o hip hop amb una música experimental donant-se-les d'alta cultura, sinó que en feia una estilització perfecta.

L'espectacle d'ahir convertia en dansa el moviment de jugar amb la consola, de canviar-se de roba o d'agafar una cosa i moure-la. I el millor de tot és que ho feia sense evidenciar-ho. Per això és dansa. El noi aquell que caminava en aquella postura que tu vas preguntar perquè ho feia, no ho sabem, però aquesta és la meravella. Per mi aquell gest no era superflu, jo crec que venia d'algun lloc, tot i que és un lloc que nosaltres no coneixem i al que nosaltres podem donar el significat que volguem. I significa alguna cosa, perque no sempre caminaven així, a vegades caminaven normal i a vegades caminaven en altres formes. Encara que no tingui un significat concret, significa una forma. I aquesta és la màxima qualitat de la dansa. No significar coses concretes, això ja ho fa el teatre, ho fa el periodisme i ho fa la narrativa. La dansa és o ha de ser com la poesia. L'important no és el que significa una poesia, que normalment sol ser que una persona estima a una altra, sinó la forma que té aquesta poesia, el temps i el ritme que utilitza.

Ahir l'espectacle començava amb una noia caminant i mirant-nos, desafiant-nos. Després es clavava en una posició que recordava molt una postura de la dansa clàssica. Només amb això Ohad Naharin feia un statment del que seria tot l'espectacle. Ballarins que ens desafien i es desafien a sí mateixos a través d'una estilització de TOT el que és la dansa: des d'un simple tendu davant (que repetien moltes vegades), fins a treure's la roba, passant per donar-se petons, per morir, per neixer, per somriure, o per ballar al més pur estil John Travolta a Saturday Night Fever.

Precisament el fet que un ballarí es tregués la roba era reconfortant. Era l'única vegada que feia un gest concret. Tota la resta de vegades veiem el gest sense l'objecte, menys aquesta. Quan el ballarí es treia la roba era la primera vegada que realment tenia en compte l'objecte i es relacionava amb ell. De fet aquest ballarí es mirava a sí mateix, mirava el seu cos, el besava... Tota la resta del temps els ballarins no es miraven, no miraven enlloc, no es comunicaven com a persones, sinó com a dansa. Quan el ballarí es treu la roba ho fa perque és la primera vegada que es mostra com a persona i no com a dansa. Per això donava una qualitat molt diferent al seu moviment.

I quan els ballarins caminaven al voltant del públic i ens miraven i ens donaven la mà no ho feien com a persones. Sinó que era la dansa la que s'estava comunicant amb nosaltres. La dansa en el seu estat pur que ens mirava i ens donava la mà. Mai havíem tingut la dansa tant a prop. I per això no calia que donessin la mà a tothom, sinó que tots els que estàvem al públic sentíem que ens estàven donant la mà a nosaltres, perque no eren persones donant la mà a d'altres persones, sinó que era la dansa comunicant-se amb tots aquells que estàvem veient-la.

Friday, February 5, 2010

4 dies 6 hores i 40 minuts.

Ahir, després de 5 mesos corresponents a 7 temporades de 22 capítols cada temporada, 154 capítols en total; 40 minuts per capítol, 880 minuts per temporada, 6160 minuts en total; és a dir 102 hores i 40 minuts, o el que és el mateix 4 dies 6 hores i 40 minuts vam finalment acabar el mandat de Josiah Bartlet a l'ala oest de la Casa Blanca.